Javier Rui-Wamba, Premi Nacional d’Enginyeria Civil 2016 i Medalla Ildefons Cerdà 2015. És president fundador de la Societat d’Enginyeria ESTEYCO, empresa amb la qual ha dut a terme més d’un miler de projectes arreu del món. Guardonat amb nombrosos premis i distincions, destaca la seva capacitat per combinar aspectes molt diferents dins de la professió d’enginyer de camins.
L’enhorabona pel Premi Nacional d’Enginyeria Civil 2016. Què li queda per fer en el món de l’Enginyeria? Quin és el seu proper repte?
A la meva edat sento que estic començant, tinc tantes coses per fer encara que hauria de viure dues o tres vides per arribar a fer tot el que vull. ESTEYCO és l’obra de la meva vida i la meva intenció és que tant l’empresa com la Fundació arribin a ser centenàries. Per això, fa temps que hi hem iniciat un canvi generacional. Serà la gent jove els que tindran la responsabilitat de tirar endavant l’empresa. El meu repte és ajudar a consolidar aquesta trajectòria dins de l’enginyeria tradicional, però també hem trobat nous camins molt interessants, com per exemple les energies renovables eòliques.
De quin projecte dels que ha dut a terme en guarda un millor record?
Després de gairebé 50 anys d’experiència professional, el més enriquidor és veure una obra que hem contribuït a fer. No només és veure-la, sinó també són tots els records que hi ha al darrere, la feina feta… i sobretot les transformacions que han causat a la ciutat. Si parlem de la ciutat de Barcelona, em quedaria amb l’obra de la plaça de les Glòries. Hem dedicat 25 anys de la nostra vida a les Glòries. Vam tenir el privilegi de fer-ne el projecte de construcció l’any 1991. Recordo que va ser una obra molt complicada i d’una gran categoria professional. N’estic molt orgullós, vam fer una gran obra en un temps molt limitat.
Vostè ha estat un empresari singular, ESTEYCO i la seva fundació en són l’exemple. Com ha enfocat la seva empresa des del punt de vista empresarial?
Aquesta és una qüestió molt important, nosaltres som una empresa de 160 professionals, tenim una pluridisciplina. No tenia, ni tinc, vocació d’empresari. Vaig intuir que la meva manera de fer la professió requeria d’una organització que avui dia em permet ser l’enginyer que vull ser i que coincideix també amb l’interès de l’equip que treballa amb mi. I aquesta organització m’ha portat a fer l’enginyeria que sempre he volgut fer.
Vostè també s’ha dedicat a l’ensenyament: com hauria de ser la formació dels futurs enginyers de camins?
Una de les coses que ha de saber l’estudiant de camins és que la nostra professió és meravellosa. És cert que la formació d’un enginyer de camins no pot ser la mateixa que la que vam tenir la meva generació fa 50 anys. Penso que malauradament aquesta transformació tindrà més dificultats per la rigidesa de les escoles. A la meva època estudiàvem aquesta carrera perquè teníem facilitat per a les matemàtiques però tampoc sabíem què era això de ser enginyer de camins. Avui dia un enginyer de camins pot ser moltes coses, en tenim diversos exemples: alcaldes, premis Nobel de literatura, polítics… Fins i tot pots ser enginyer de camins…
Creu que els joves enginyers de camins tenen al·licients per apostar i començar la seva carrera en aquest país?
Jo el que primer els diria és que s’oblidin de Catalunya i Espanya, que pensin que el nostre territori és el món. Per sort, la nostra professió no té fronteres, som contraris al sedentarisme, no sabem estar fixos en un sol lloc. És molt enriquidor perquè els nostres coneixements viatgen molt, tenim una vocació de nòmades que va amb nosaltres, tot i que és important en un punt de la vida també poder tornar a casa. A mi m’agrada tenir a l’entrada de la nostra oficina un mapamundi. Si t’hi has fixat, allà és on tenim marcats els llocs on estem treballant per recordar a la gent que ens visita, el que et comentava, que el nostre territori és el món. Fa molt de temps vaig estar vivint durant un any a París. Va ser una gran experiència que recomano si es té l’oportunitat de viure-la.
És innegable que vivim en un moment de canvis. Quin camí creu que ha d’agafar la professió?
Crec que avui dia l’enginyer de camins ha de ser també arquitecte, enginyer industrial, enginyer aeronàutic, enginyer de telecomunicacions…, ha de ser moltes coses. El que estic veient és que a la professió cada vegada més necessitem compartir coneixement per poder formar equip, perquè els projectes són cada vegada més variats i complicats. Això significa, com abans et comentava, que les escoles han de canviar. Potser s’haurien de fer seminaris a altres escoles. S’ha de treure la por de coneixements que no són habituals d’un enginyer de camins. Opino que s’ha de barrejar cada vegada més. Si tenim en compte que les professions van néixer fa 200 anys… no crec que avui en dia s’hagi d’estar tan especialitzat, considero que s’ha de tenir una visió molt més amplia.
Quins són els reptes de futur de l’enginyeria de Camins?
Cada dia hi ha moltes coses que estan canviant, una, per exemple, és el client que tenim. El més tradicional, que seria l’Administració pública, és evident que ha baixat, per tant avui dia es treballa amb empreses de tota mena i de tot arreu del món. Per això, com a professionals, hem de tenir capacitat de relació i, molt important, mà esquerra, a més de tenir idiomes, és clar, això és fonamental. La nostra professió té la capacitat de donar respostes a tots els reptes que es vagin presentant.
Com pot ajudar el Col·legi d’Enginyers de Camins avui dia?
L’escola dins de les seves competències pot ajudar. Hem de tenir clar que el que funcionava fins ara, que era la certificació dels visats, s’ha acabat. Crec que des del Col·legi s’hauria d’ajudar a mantenir un nivell alt a totes les escoles. S’ha de trobar la manera que totes les escoles de camins tinguin un nivell mínim de coneixements. També crec que seria molt interessant col·laborar amb els altres col·legis professionals. Per exemple amb els d’arquitectes, els enginyers industrials… Crec que aquesta forma transversal de treballar pot facilitar la feina i ajuda a tothom a enriquir-se.
Centrem-nos en la situació a casa nostra. Què li manca a Catalunya en l’àmbit d’infraestructures per ser referència?
Catalunya i Barcelona han estat i continuen sent un referent extraordinari amb les obres dels Jocs Olímpics tot i els anys que ja han passat. Val la pena mirar enrere i veure la transformació que ha patit aquesta ciutat des de l’any 1992. Per exemple, podem recordar quan Barcelona no arribava al mar. Això va bé per valorar aquesta capacitat de transformació que tenen les infraestructures que fem entre tants. Contestant al que em preguntes, opino que Catalunya hauria de no ser dependent de Madrid, és a dir, hauríem de poder tenir la capacitat per resoldre, per exemple, el tema de les Rodalies que tants problemes està causant als usuaris. Sense cap mena de dubte, aquest és un dels grans reptes que hi ha damunt la taula. Considero que a Catalunya hi ha gent que té la capacitat de resoldre aquests problemes, si se’ls deixa, és clar. Per exemple, una institució impecable en aquest sentit és el Port de Barcelona, crec que tindria més sentit que Puertos del Estado fos a la capital catalana.
