Les vistes des del seu despatx al capdamunt de la torre Agbar són impressionants: Barcelona en 360º, la ciutat global del món global que tant cita aquest enginyer de Camins i MBA per ESADE. Ho fa per parlar d’oportunitats, de reptes i de l’esperança que algun dia es resolgui la desigual distribució de l’aigua potable.
Un estudiant d’un màster de l’Escola de Camins li va preguntar fa uns anys què podia fer amb la seva carrera professional.
Li vaig contestar que marxés. Conec enginyers que amb 60 anys troben que les seves oportunitats són a l’exterior i han de marxar. El món és global, un ja no pot pensar que el lloc on estudiï serà el lloc on acabarà treballant.
Vostè ha viscut a Portugal i també a Xile.
Jo vaig entrar a Aigües de Barcelona l’any 1995, just quan va començar el procés d’expansió de la companyia fora d’Espanya. Vaig ser un dels primers a ser enviat com a delegat a Portugal.
Internacionalització.
És l’única alternativa per a moltes empreses. Per sort, Agbar va començar ja fa molts anys i ara és una empresa global.
Però la gestió de l’aigua és local.
Té aquesta ambivalència, que és global i local alhora. És a dir, que cal aplicar la tecnologia global de l’aigua a una gestió local, perquè els recursos i els clients finals també ho són.
Aquesta gestió, ha de ser pública o privada?
Mai no entraré en la polèmica del públic contra el privat. El que sí que defenso és que quan una administració pública decideix canalitzar la prestació d’un determinat servei a través d’un ens privat ho faci pensant en el valor afegit que pot aportar aquesta empresa. Al final, el que s’ha d’exigir és que la gestió sigui eficient, eficaç, amb qualitat per als ciutadans i al preu més baix.
A Barcelona l’aigua és cara.
La Directiva Europea MARC suggereix que cal traspassar el cost del servei de l’aigua a l’usuari.
Doncs a la ciutat espanyola de Guadalajara és molt més barata.
La Directiva MARC estableix unes línies d’actuació i després és cada municipi en cada país qui decideix com les interpreta. En països en què la titularitat de la gestió de l’aigua és pública, com Alemanya, s’acosten més a les indicacions de la normativa i, per tant, el preu de l’aigua és més elevat.
Més semblant al de Barcelona.
Dintre de l’Estat espanyol tenim una diversificació de tarifes: hi ha ciutats que compleixen més amb aquesta directiva i altres que compleixen menys.
Alguns ciutadans no poden pagarles factures.
Des del grup Agbar sempre hem estat sensibles a les persones, i gestionem cas a cas de manera individualitzada. D’una banda, tenim les tarifes socials, amb descomptes per a famílies de tres membres o més i per a persones majors de 65 anys amb un nivell de renda limitat; de l’altra, el 2012 vam obrir un programa de subvencions gestionat a través dels serveis socials de l’Ajuntament i d’entitats assistencials com ara Càritas. Actualment se’n beneficien 20.000 famílies.
Quants talls de subministrament feu cada mes?
Se n’ha parlat molt, dels talls de l’aigua, però curiosament ara n’hi ha un 50% menys que fa 10 anys. El 2004 se’n feien 26.000 cada mes, avui 12.000. I en tot cas, sempre a persones que poden pagar i no ho fan, o, dit d’una altra manera, que cometen frau.
Hi ha recursos hídrics per a tothom però mal gestionats?
Això és vàlid per a l’aigua i seria vàlid per a moltes altres coses, oi? La clau de tots els recursos és sempre com s’acaben repartint. Hi havia una nena sahrauí que va passar l’estiu a Catalunya i abans de marxar li van preguntar què se’n volia endur. La seva resposta va ser “una aixeta”. Quan he sentit més satisfacció professional és quan hem portat aigua corrent a determinats indrets on no n’hi havia. En els països industrialitzats com el nostre no acabem de valorar què és aixecar-se cada dia, obrir l’aixeta i que surti aigua… i tenim mala memòria… Els catalans ja no recordem els problemes de subministrament d’aigua que hi havia a l’àrea de Tarragona abans que hi arribés l’aigua de l’Ebre. El fet de tenir aigua amb qualitat i en quantitat és un valor que no sabem apreciar.
Aquest és un dels Objectius del Mil·lenni de les Nacions Unides per al 2015.
Els objectius eren reduir en un 50% tant la població sense accés a l’aigua com el nombre de persones sense accés a l’aigua sanejada.
Es compliran?
El 2015 hi haurà un 50% menys de persones sense accés a l’aigua potable, però cal matisar que aquesta reducció no s’ha produït per igual a tot arreu: Llatinoamèrica sobrepassarà aquests objectius, mentre que Àfrica, en canvi, seguirà sent el continent oblidat en aquesta matèria. Tampoc no es complirà la promesa del sanejament.
No?
L’any 2013 es va declarar el dia 19 de novembre com a Dia Internacional del Vàter, celebrem-lo!
Perdoni?
Desgraciadament, en la majoria d’aquests països que no compleixen la depuració de les aigües residuals es practica la free defecation, que dit així en anglès queda més suau, però que continua sent terrible per a la contaminació, per al medi ambient i per a la salut, és clar. Un dels professors de l’Escola d’Enginyeria Sanitària, Rafael Mujeriego, sempre començava la classe parlant de la importància de l’ús de l’excusat, perquè és el que ens permet canalitzar les aigües residuals i tractar-les després.
La tecnologia hi és.
Cal millorar-la cada dia. Nosaltres gastem l’1,5% dels nostres ingressos en recerca i innovació.
Reptes de futur?
Esperem que els propers Objectius del Mil·lenni que s’escriguin, ja amb vista al 2020, no oblidin l’aigua com una de les seves prioritats.
