Moltes persones al llarg del temps han destacat en la tasca de fer possible la Barcelona actual que tanta admiració desperta arreu del món. Algunes d’aquestes, especialment artistes, polítics, empresaris, arquitectes, han assolit el reconeixement d’amplis sectors de la població, mentre que d’altres, per la pròpia naturalesa de la seva activitat, són molt menys conegudes. L’enginyer de camins Albert Serratosa i Palet fou el director del Pla General Metropolità, el document que ha ordenat el desenvolupament de la conurbació de Barcelona, des de Castelldefels fins a Montgat i des del mar fins a Collserola, des de l’any 1976 fins a l’actualitat. El traçat de les Rondes, l’expansió del Port i de l’Aeroport, la preservació del Delta del Llobregat i de la Serra de Collserola com a pulmons verds, l’obertura de la ciutat al mar … són només alguns dels exemples d’allò que no hauria estat possible, o hauria estat molt més complicat de fer, sense el rigor tècnic i el coratge d’Albert Serratosa i el seu equip de joves col·laboradors que a les darreries del franquisme van redactar un document que només fou possible aprovar l’any 1976 aprofitant les convulsions de la Transició.
Albert Serratosa va passar la seva infantesa entre el Poblenou industrial i els estius idíl·lics en un Lloret de Mar on la industria del turisme encara no hi havia fet estralls, i això el va marcar. Per què hi havia d’haver tanta diferència entre l’un i l’altre ? No hauríem d’aspirar a que tothom visqués, fos quina fos la seva condició social, en entorns on edificació i natura convisquessin harmoniosament ? Acabat el batxillerat, es va traslladar a Madrid per estudiar a l’exigent escola d’enginyers de Camins de Madrid, on la formació es centrava en les disciplines de la matemàtica i de la física. Però el seu viu interès per la resta de coneixements el va acabar convertint en un humanista, i amb totes aquestes inquietuds va decidir encaminar la seva tasca professional a resoldre els problemes d’aquells llocs d’alta densitat d’ocupació humana, allà on es produeix la màxima concentració de problemes de convivència i de coordinació, és a dir, a les ciutats. I va descobrir que d’això se’n diu urbanisme, i que un dels inventors d’aquesta ciència, fins i tot de la pròpia paraula “urbanisme” va ser un altre enginyer de camins català, Ildefons Cerdà, que feia més d’un segle, amb les mateixes inquietuds, amb zel de visionari, va imaginar com havia de ser l’estructura física d’una Barcelona ordenada i socialment equitativa, l’Eixample, i no va dubtar a entrar en les lluites polítiques de l’època per a fer possibles les seves idees. Serratosa es va convertir en admirador i propagador de l’obra de Cerdà, aleshores gairebé desconeguda, i va acabar portant els noms de Barcelona i de Cerdà per tot el món amb exposicions i conferències.
Serratosa va començar a treballar com a enginyer a l’Ajuntament de Barcelona, on arribà a desenvolupar càrrecs de responsabilitat política a les acaballes del franquisme i durant la Transició, però només en la mesura que això li permetia contribuir a fer la ciutat que creia necessària. Va impulsar també la creació de l’Escola d’Enginyers de Camins de Barcelona, de la que fou catedràtic d’urbanisme, i explicava als seus alumnes que el Pla General Metropolità havia reduït a la meitat els permisos d’edificació del territori respecte del que l’anterior planejament preveia. Barcelona corria el perill d’esdevenir el doble de densa del que ja és, tenir molts menys espais verds i sofrir una xarxa viària deficitària. Però això implicava tallar de soca rel les expectatives de negoci de molta gent poderosa, i Serratosa va haver d’aguantar enormes pressions polítiques i fins i tot amenaces personals.
La següent tasca a la que Serratosa es dedicà fou el Túnel del Cadí. La seva passió per l’urbanisme la feia extensiva a l’ordenació de tot el territori, de manera que va promoure la idea de l’eix Cadí – Pimorèn i va acabar dirigint les obres de la construcció del túnel del Cadí. Després d’això, es va incorporar a la Generalitat per a desenvolupar el planejament de tota la regió metropolitana de Barcelona, però aquest cop les seves propostes no foren compreses i el seu pla no s’arribà a aprovar. Malgrat tot, Serratosa no va perdre mai la passió pel que feia, ni la seva capacitat per a interessar-se per moltes coses a la vegada, propagar l’obra de Cerdà i ser amic i mestre de les noves generacions d’enginyers i urbanistes. Som molts els que hem après d’ell, que sabem el que li deu Catalunya, i no l’oblidarem.
HOla. Moltes gràcies pel post. Jo també li dec moltes coses al sr. Serratosa. Primer com a curiositat jo devia tenir uns 12 anys i el meu pare estenia aglomerat amb el seu camió al tunel del Cadí. Jo l´acompanyava. Després amb els anys vaig tenir com a jefe al Santiago Clemente, que fou la seva primera obra sortint de la Escola.
Pels alumnes de cinquè, sisè de Camins el sr. Serratosa venia a fer la seva classe magistral. I recordo dos consells que sempre he intentat aplicar. Un degut a la seva ment humanista, ens recomanava estudiar e investigar altres disciplines que no tinguéssin a veure amb la construcció. Jo ho he fet amb la logística i el lean management.
I l´altre que tenien que pensar en sistemes. Em sembla que allò se´m va quedar fixat en la retina. El passat divendres 23 em van convidar a donar una ponència a Sant Sebastià i parlar del lean construction i els contractes IPD. Acostumo també a introduir-ho amb el concepte que tot allò que és bó pel sistema empresa també ho és pels seus subsistemes, les persones. I al inrevés. Per mi tot principi o eina si és vàlid ho ha de ser per ambdós sistemes. Només cal utilitzar les paraules adequades per cadascun per explicar-ho. Un bon gurú del management que reflexa això en els seus llibres es Stephen Covey.
M´ha fet molta ilusió el post. Per fi li puc agrair.