El fet incontestat que Catalunya sigui objecte de tracte discriminatori pel que fa als peatges no ens pot portar directament a una solució tan poc meditada com el “fora peatges”. Hem d’anar més enllà. Convé urgentment definir quin model voldrem per al nostre país amb relació a la xarxa de vies ràpides d’alta capacitat. I hem de fer-ho alhora en termes de justícia social i de sostenibilitat del sistema.
Abans d’acceptar com a objectiu social l’atractiu eslògan d’un país sense peatges, cal preguntar-nos: és just que col·lectius que són una proporció cada vegada més alta de la població com ara gent gran, ciutadans amb un nivell d’ingressos baix o molt baix o els que han decidit no basar la seva mobilitat en l’ús del vehicle privat es facin càrrec a través dels impostos dels costos de construcció i manteniment d’infraestructures al servei d’una fracció menor i econòmicament més benestant que vol optar per ser-ne usuària? I, ja que hi som, preguntem-nos també si és just que els autònoms que han de desplaçar-se amb els seus vehicles regularment a Barcelona des de poblacions de la primera o la segona corona tinguin costos diferents per circular en igualtat de condicions pel fet de residir a poblacions com ara Mataró o Vilafranca del Penedès (pagant) o Sabadell i Terrassa (de franc).
La resposta és senzilla: així com admetem qu el qui contamina paga en nom de la equitat, haurem de concloure que el pagament per ús a la xarxa de vies ràpides del país és la solució més justa i possiblement la única que garanteix la sostenibilitat d’aquesta xarxa en les condicions de qualitat (sinònim de seguretat) en què ara la gaudim. La implantació d’una vinyeta per a tots els vehicles és una solució rígida i, en la meva opinió, parcial i injusta. Afortunadament la tecnologia ens permet un ventall de solucions bastant més sofisticades i justes, que responen adientment a tots els condicionants que es vulguin tenir en compte: a Xile, el vehicles estan equipats d’origen amb un emissor (Teletac) que permet tarifar per l’ús de determinades vies o zones.
L’orientació que ens arriba d’Europa no és la de prorrogar l’actual sistema de peatges sinó més aviat la contrària: promoure nous concursos pel manteniment i explotació amb pagament per ús, sigui amb empreses públiques o privades.El pròxim final del termini concessional de bona part de les nostres autopistes –com es mostra al quadre-, ens ofereix una gran oportunitat per a definir a Catalunya el sistema sostenible i equitatiu que tantes vegades va reivindicar Salvador Alemany: quines vies han de quedar incloses en el sistema i com tarifar-les. Aquest no serà un exercici més difícil del que vam afrontar i resoldre quan semblava impossible la integració tarifària al sistema de transport públic de la regió metropolitana de Barcelona llargament reclamada. Amb la creació de l’ATM i el coratge de posar sobre la taula una primera proposta de zonificació tarifària per part dels seus equips tècnics –això sí, tècnicament sòlida- i una discussió tècnicopolítica responsable ho vam resoldre aleshores…
Potser per abordar aquest cas també cal crear també un ens o agència reguladora de naturalesa consorciada entre administracions -com ho va ser en aquell moment l’ATM-, que pugui actuar com articulació tecnicopolítica que dissenyi el model i gestioni un sistema modern i socialment just. On els tècnics puguin fer el seu paper (planificar i fer propostes sostenibles) i els polítics el seu: l’orientació estratègica i, sobretot, la coresponsabilitat davant els ciutadans.
