En els darrers anys s’ha posat en qüestió com s’han utilitzat els recursos públics per construir infraestructures. Catalunya i Espanya disposen ja d’una dotació d’infraestructures elevada, encara que desequilibrada, i en qualsevol cas ja no és cert que quantes més infraestructures es construeixin, millor. Per això, els enginyers de Camins defensem que cal avaluar correctament tots els projectes, de tots els sectors, i aplicar-hi els mateixos criteris, per tal de poder prioritzar aquelles inversions més necessàries en termes socials i econòmics.
Conèixer bé els costos i els impactes econòmics, socials i ambientals és essencial per a tots els qui intervenen en la planificació, la programació i l’avaluació de projectes, però també per als polítics que han d’escollir la millor utilització dels recursos públics. Als països més democràtics, amb administracions eficients i transparents, l’avaluació de les inversions públiques en infraestructures és una pràctica habitual. El Banc Europeu d’Inversions, el Banc Mundial i totes les institucions de cooperació internacional l’utilitzen sistemàticament.
La realització dels estudis de factibilitat dels projectes exigeix coneixements sòlids i una bona comprensió de l’entorn en què s’haurà de desenvolupar la inversió. En aquest sentit, el Col·legi d’Enginyers de Camins, amb el suport del Col·legi d’Economistes, ha posat en marxa un programa de formació específic que enguany es troba en la seva quarta edició, en la qual participen uns 38 professionals. En el curs es discuteixen una dotzena de casos d’infraestructures avaluades a Catalunya, Espanya i la resta del món, i compta amb professors que són tècnics d’institucions catalanes i espanyoles implicats en dur a terme avaluacions econòmiques de projectes urbans i de transports.
L’avaluació econòmica de les infraestructures permet comprovar fins a quin punt el cost d’un projecte d’inversió es justifica en termes de la millora del benestar que suposarà per a la societat. Ni la definició del projecte, ni el càlcul del seu cost –de concepció i disseny, gestió, construcció, manteniment i operació– resulten evidents. Però el més elusiu, sense dubte, és el càlcul del seu impacte sobre el benestar, suma del valor social de tots els impactes –directes, indirectes o induïts– que podrien generar-se en termes monetaris.
Pot ser que un projecte tingui una alta rendibilitat social però en canvi no la tingui financera, per exemple perquè no es pot aplicar a l’ús de la infraestructura un preu socialment acceptable. Els models de finançament i gestió público-privada d’infraestructures demanen també que l’Administració dugui a terme avaluacions rigoroses del benestar social que generen les infraestructures, com a criteri per ajustar la participació pública en la inversió.
L’avaluació econòmica no ha de ser una pràctica burocràtica per justificar decisions ja preses que sovint obeeixen a criteris electoralistes o interessos particulars. L’avaluació permet aprofundir en la comprensió dels impactes del projecte i, per tant, ajuda a millorar-ne el disseny tècnic, legal o financer. A més, ha de permetre, també, un debat públic ben informat i més rigorós, i evitar decisions arbitràries.
