La pràctica desaparició de la inversió pública, en tots els nivells de l’Administració, suscita la conveniència de promoure un debat informat i seriós sobre la millor manera de corregir aquesta situació.
El parc d’infraestructures ha entrat en una profunda crisi de manteniment que pot desembocar en un deteriorament generalitzat. És una situació que podria suposar en els pròxims anys un problema de finançament de la mateixa dimensió que el que suposaria fer front des d’ara a una gradual recuperació de la inversió, amb el suport adequat de la iniciativa privada.
Des de la perspectiva dels usuaris, dels ciutadans en general, és molt evident que l’estat de determinades autovies i carreteres, i fins i tot vies urbanes, té uns efectes seriosos en la seva funcionalitat i, el que és particularment preocupant, en el nivell de seguretat (la correlació entre la disponibilitat d’un adequat nivell de qualitat i la seguretat en el trànsit està ben establerta).
És molt probable, a més, que la persistència d’una situació de nul·la o molt baixa inversió condicioni les febles perspectives de recuperació econòmica, i fins i tot pugui arribar a malmetre-les. Un esforç raonable d’inversió en infraestructures necessàries podria impulsar la demanda interna i, indirectament, afavoriria l’activitat dels agents econòmics en un moment de recuperació molt incipient, i particularment crític.
Informació i solució
En tot cas, el problema que suposa aquesta manca d’inversió no podrà ser afrontat amb garanties de racionalitat si no es planteja prèviament un debat plenament informat sobre la realitat actual i les alternatives de solució.
Hauria de ser un debat no contaminat per altres controvèrsies públiques. Un debat que, en definitiva, permetés la comparació entre les diverses alternatives possibles, pogués orientar adequadament les decisions de les administracions públiques i, també, evitar la repetició de molts errors comesos en l’anterior etapa inversora.
No hi ha hagut a Catalunya aquest debat que creiem imprescindible. En el conjunt d’Espanya, d’altra banda, la discussió pública ha estat molt condicionada per la catastròfica experiència de les autovies radials de Madrid, un episodi que pot haver malmès per un llarg període l’alternativa de la col·laboració público-privada en infraestructures.
Si ens concentrem a Catalunya, el problema que ens ocupa s’ha vist reflectit en alguns articles publicats en determinats mitjans especialitzats. També s’ha registrat un debat no públic entre les administracions i les companyies privades interessades, que en alguns casos ha desembocat en seminaris o jornades d’estudi. Es tracta de posicionaments i intercanvis d’opinions que, en termes generals, no han arribat a coneixement del gran públic.
Evitar sensacionalismes
L’opinió pública sí que ha rebut, en canvi, alguns impactes més aviat sensacionalistes que en determinats casos han tingut l’efecte de desorientar els ciutadans en procedir de portaveus més o menys oficials. En general, han estat declaracions descontextualitzades, amb un nul suport documental, que han posat l’accent en un presumpte cost inassumible de la contribució financera privada a la construcció d’infraestructures.
La conveniència de tenir en compte les modalitats de cooperació público-privada en aquest terreny és particularment rellevant perquè existeix en aquests moments una enorme disponibilitat de recursos financers que estan buscant alternatives de col·locació a unes taxes de retorn cada cop més baixes.
