Per motius professionals viu a cavall entre Barcelona, Madrid, Nova York i el Brasil. Mentre estudiava la carrera d’enginyer de camins va assolir la quarta posició a les Olimpíades de Moscou l’any 1980, en la disciplina de waterpolo. Actualment és catedràtic de l’IESE en direcció de producció, tecnologia i operacions.
Vostè s’ha desmarcat de l’enginyer de camins tradicional. Per què va decidir ensenyar a l’escola de negocis?
Vaig fer l’especialitat de transports i urbanisme. El doctorat que vaig fer a Berkeley va ser en temes d’optimització matemàtica, teoria de cues… El grup que treballàvem a Berkeley va començar a la General Motors d’Amèrica en l’optimització de les xarxes de distribució física i d’alimentació de les cadenes de muntatge… Podríem dir que jo vaig entrar a la gestió d’empresa (processos de planificació de producció, etc.) per la porta del magatzem… En tornar vaig ser un dels fundadors d’una empresa d’enginyeria de transports i de seguida vaig entrar a fer classes a l’IESE. Les classes les compaginava amb la feina a l’empresa, que finalment es va vendre al Grup Indra. He estat professor però també he fet molts projectes d’enginyeria orientats a temes de planificació, gestió portuària, peatges, carreteres… De fet, de la meva promoció més del 50 % no han tingut una vida professional com la que marca el cànon de l’enginyeria civil. Són gent que han anat evolucionant i que estan a la banca, en consultories, món empresarial… i crec que cada vegada n’hi haurà més.
La professió s’ha d’adequar als nous temps.
Ens hem d’adonar que la feina de l’enginyer de camins com a tal ha canviat. La societat tenia unes necessitats fa cinquanta, cent anys i ara en té unes altres. Treballarem amb l’ús de tecnologies, entorns i projectes diferents… La gent ha d’estar preparada per a aquest nou món, per un nou model de professional per fer front als nous reptes.
Com ha de ser la preparació dels enginyers de camins?
S’ha de tornar a l’autoreconeixement d’unes capacitats com la de feina i patiment que l’enginyer de camins sempre ha tingut. L’Escola de Camins ha de ser exigent, dins del món tècnic hauria de ser el més difícil. Si apostes per la qualitat no t’equivoques. L’Escola s’ha de reorientar, és necessari el reenfocament de la professió de forma progressiva. Veure quines són les necessitats que té la societat mirant el futur, reajustar la fórmula i establir el tipus de professional tècnic que es buscaria. Pensa que pocs dels estudiants que estan a l’Escola podran ser absorbits per un mercat amb cada vegada menys inversió pública i en infraestructura… però el talent i la capacitat de feina no disminueix, al contrari. L’Escola també ha de donar sortida als estudiants que podrien estar preparats per a altres requeriments que hi ha a la societat d’avui, en dia més enllà de l’enginyer de camins tradicional.
Per exemple?
Doncs àrees com gestió de projectes, treball en equip, entorns de tipus creatiu… Són coses que s’han d’impulsar, perquè després veus grans grups constructors espanyols que si tenen quelcom que els ha aconseguit diferenciar de les altres companyies competidores en el mercat internacional és gràcies a aquesta capacitat dels enginyers de camins espanyols, professionals multitasca, amb enginys, resiliència… Professionals capaços d’asseure’s amb l’advocat, discutir temes tècnics, financers… crec que s’hauria de fomentar més. La formació de camins a la meva època no promovia la capacitat de pensar en negocis propis, crec que avui dia és molt important.
Hem de mirar més el que es fa a fora…
A l’École Nationale des Ponts et Chaussées a París hi ha grups que es dediquen principalment a les finances. Per exemple, a un estudiant de 21 o 22 anys li pots donar un problema d’elements finits o un problema sofisticat de gestió financera… A la meva època tots aquests temes de finances i comptabilitat pràcticament no es tocaven. Quan vaig estar estudiant a Berkeley, i t’estic parlant de fa uns quants anys, aleshores ja es treballava molt en grups i multidisciplinaris. Actualment qualsevol projecte es transforma en multidisciplinari.
Quin paper té el Col·legi d’Enginyers de Camins?
El Col·legi hauria de tenir més presència a l’Escola de Camins. Jugar aquest rol d’influir alhora que tutelar la formació dins de l’Escola i aportar les demandes de la societat. Treballar plegats en la formació contínua. També hauria de mantenir la unió entre els enginyers de camins. El Col·legi ha de pensar com representa i què ofereix al seu grup de professionals veient el nou escenari de la professió. Entre enginyers de camins sempre hi ha hagut el fet de facilitar la feina entre els uns i els altres per avançar plegats.
Enfortir el sentiment de pertinença?
Vaig estar relacionat molts anys al món de l’esport. Jugava a waterpolo al Natació Barcelona. Si jugaves al primer equip, tenies un sopar al mes i comparties taula amb gent que havia anat a Olimpíades i coneixies històries i experiències molt interessants. Aleshores representaves un club amb orgull i amb una història al darrere que defensaves. Jo pago la meva quota al Natació Barcelona pel bon record que tinc d’aquelles piscines i també perquè vull que la gent jove tingui la mateixa
oportunitat que vaig tenir. Moltes de les coses que he fet més tard ha sigut gràcies al que vaig aprendre en aquelles piscines. Mentre vegi que el club segueix fidel al que sempre ha estat hi seguiré vinculat. Crec que el Col·legi podria ser la casa de tots els enginyers i aconseguir mantenir la fidelització dels col·legiats.
Què més hauria d’assumir el Col·legi?
Oferir coses noves als col·legiats al marge de donar les respostes corporatives i de defensa, que és important. Nosaltres, en una sèrie de temes, som els especialistes. És cert que hi ha una multidisciplina, però els enginyers de camins hauríem de tenir representativitat en algunes decisions, que es conegui la nostra opinió. La societat com a col·lectiu ha de saber quina és la nostra postura davant certes problemàtiques. Considero que els enginyers de camins que estem inserits en el món laboral hem de participar del que és el reenfocament progressiu i també de la millora de la professió.
