“Fem una lectura molt crítica de la marca Barcelona i tots els anys de desenvolupament d’un model de ciutat basat a construir una ciutat pensada per ser venuda en clau de negoci”. Amb aquestes paraules d’Anna Saliente, la candidata de la CUP Capgirem Barcelona, va començar el primer dels Matins Cerdà dedicats a cadascuna de les set candidatures a l’Ajuntament de Barcelona que actualment tenen representació al Ple Municipal. Entre el 20 de febrer i el 5 d’abril, els candidats i candidates van passar per la seu del Col·legi en una iniciativa compartida amb el Cercle d’Infraestructures.
Saliente va ser l’única candidata que va fer una esmena a la totalitat a l’actual model de ciutat. Amb menys o més crítiques cap al darrer mandat, la resta de candidats van presentar propostes i projectes de continuïtat – en el millor dels casos d’evolució – de l’actual model de ciutat. El llegat de la Barcelona Olímpica de Pasqual Maragall va sobrevolar les intervencions de tots els candidats, especialment les d’Ernest Maragall (ERC) i les de Jaume Collboni (PSC).
Amb voluntat de respondre a l’enfocament que es va donar a Matins Cerdà sobre la necessitat de parlar i debatre sobre model, les diferents intervencions van tenir punts en comú: la necessitat de lluitar contra la contaminació derivada de la congestió dels accessos a la ciutat, la millora dels serveis i la rebaixa de preu del transport públic, un possible peatge metropolità, la lluita contra el canvi climàtic o la importància de la governança metropolitana per generar consensos més enllà de les rondes.
Els límits de la ciutat
“Barcelona ha de conquerir els límits. És el problema de no tenir un govern metropolità”, va apuntar Maragall, que va situar els grans debats com a problemes metropolitans: “estic a favor de completar la unió dels tramvies, però integrada en una reflexió global sobre la ciutat”. Molt crític amb la gestió de la crisi del taxi que van fer Ajuntament i Generalitat, Maragall va defensar un model que eviti l’abús i l’oligopoli perquè “hi ha una complementarietat possible entre VTC i taxi”. Encara molt més crítics sobre la gestió conjunta dels problemes metropolitans van ser Josep Bou (PP) i Manuel Valls (Valls BCN 2019). I no només pel que fa a la gestió de la crisi del taxi. Bou va lamentar la manca de valentia per fer grans obres i va defensar la llibertat d’utilitzar el vehicle privat. No s’ha fet cap gran infraestructura viària des dels Jocs Olímpics, va dir Bou, que va posar com a grans prioritats la reforma del nus de la Trinitat, el túnel de Glòries i l’ampliació de la Ronda Litoral.
Peatge metropolità
Cap altre candidat va posar l’accent de les seves propostes en la millora de la mobilitat del vehicle privat. La defensa del transport públic i la mobilitat elèctrica com a millor manera de lluitar contra els nivells de contaminació que pateix la ciutat, va ser denominador comú entre els candidats, que es van mullar poc sobre mesures explícites per castigar el vehicle privat mitjançant un peatge metropolità. Ada Colau, per exemple, va proposar restriccions a curt termini. “El 2020 Barcelona serà de baixes emissions i traurà cotxes de l’Àrea Metropolitana”, va assegurar l’alcaldessa, però va evitar comprometre’s amb el pagament per entrar a la ciutat: “el peatge ambiental no el descartem, però no com una solució de finançament del transport públic”.
També Maragall, que ho va considerar de “resposta parcial”, i Elsa Artadi van deixar oberta la porta al peatge metropolità, però van ser molt prudents en un context d’eleccions. En tot cas, la candidata de Junts per Catalunya va situar-ho a llarg termini en cas que no s’aconsegueixin millores en els pròxims anys i “després d’haver millorat els accessos amb transport públic, com Rodalies”. Artadi va defensar també la implantació de l’Eurovinyeta a Catalunya, tal com s’entén des del departament de Territori i Sostenibilitat, perquè serveixi com a impost ambiental per finançar, entre d’altres, el transport públic.
Artadi va donar molta importància als projectes de mobilitat que connecten Barcelona amb l’àrea metropolitana: “és el gran repte. Les alternatives que ara tenim al vehicle privat no són prou bones o no s’han gestionat bé”. En aquest punt van coincidir gairebé tots els candidats, que van situar entre les seves prioritats l’acabament de l’L9 – Collboni es va mostrar a favor que l’Estat en financiï una part -, la millora global de Rodalies o els accessos al Port, que permetrien descarregar de trànsit el sistema viari.
Sagrera i Sants
Fugint de projectes concrets i entrant en el debat del model, els diferents candidats van donar pinzellades interessants per defensar i concretar els seus punts de vista de cara a la pròxima legislatura. Jaume Collboni va reivindicar la necessitat d’un alcalde fort ja que “la ciutat ha viscut una aturada dels projectes per la falta de lideratge” i va posar com a exemple el pla de barris, l’estació de Sagrera i la plaça de les Glòries. Valls va afegir a aquests projecte l’estació de Sants, però va insistir sobretot en la necessitat d’aprofitar el triangle Port-Aeroport-Zona Franca per atreure inversions.
Colau, que va ser la darrera de les candidates a passar per la seu del Col·legi, va defensar la continuïtat del seu projecte emmarcant tota l’estratègia de mobilitat en la lluita contra les desigualtats i la contaminació. L’alcaldessa es va mostrar partidària d’una taxa a les empreses de comerç electrònic i de posar límits al turisme quan se li va preguntar pel creixement del Port de Barcelona: “El Port-ciutat ha de ser més ciutat. Cal fer estudis seriosos d’aquest turisme que ens arriba perquè som una ciutat limitada”.
La capacitat d’influència global de Barcelona va ser un altre dels temes comuns dels candidats. Colau, per exemple, va reivindicar la consecució de la seu de la Knowledge and Innovation Community on Urban Mobility. Collboni, en canvi, es va referir a l’esperit de consens que es va generar amb la candidatura a l’Agència Europea del Medicament: “en un context polític complicadíssim vam veure una oportunitat i vam aconseguir una candidatura competitiva”, va concloure el candidat del PSC.
En la línia de Collboni, també Valls va apel·lar a la necessitat de comptar amb l’Estat per a les grans decisions: “Barcelona necessita Espanya per a les inversions. I Espanya necessita Barcelona, pocs estats tenen dues ciutats globals”. Per la seva banda, Ernest Maragall es va mostrar partidari del risc a l’hora de prendre decisions sobre el model de ciutat, ja que “el consens no pot ser una renúncia. Hem d’arriscar. Qui vol reformar perjudica interessos constituïts i sovint contradictoris”.
