shutterstock_92069780

Formació i coneixement, Opinió

Infraestructures i camins propis

La percepció creixent que alguna cosa ha de canviar profundament i que els marcs actuals de resolució de conflictes no són suficients, té molt a veure amb la priorització de les inversions públiques en infraestructures. Ja no és una qüestió de més o menys inversions, és qüestió d’un canvi de visió. És la governança, la gestió, el posar-se al servei del progrés del país. Hem de pensar en “millors infraestructures” i no tant en “més infraestructures”. Sembla obvi, però segons com també és revolucionari.

És evident que hi ha infraestructures pendents que són del tot necessàries per al desenvolupament econòmic i sostenible del país, però són tan importants aquests dèficits d’infraestructures com la governança i la gestió de les que ja tenim.

Cal millorar molt el rendiment i fiabilitat del transport ferroviari. Només així es pot respondre als requeriments de la demanda. La qualitat del servei de Rodalies és desesperant i l’estat de moltes estacions lamentable. Calen inversions però també un esquema de governança i de gestió adient. En aquest sentit, cal la creació d’una oficina de gestió ad hoc situada en la mateixa àrea metropolitana, seguint el model d’èxit que va idear l’Albert Vilalta al “Pla Barcelona” d’ampliació de l’aeroport. Per fer-ho cal coratge polític.

Cal abordar amb valentia l‘homogeneïtzació dels criteris de l’Estat en matèria de peatges, un tema tabú avui a Catalunya. El debat està contaminat pel tracte diferenciat i persistent en relació a la resta de la xarxa viària d’alta capacitat del conjunt de l’Estat. Els criteris impulsats per la Comissió Europea en aquest sentit són claríssims.

Òbviament també cal un model de gestió aeroportuària descentralitzada on participin majoritàriament els agents econòmics i territorials; resoldre urgentment i amb decisió els accessos viaris i ferroviaris als ports de Barcelona i Tarragona; afavorir fórmules de gestió compartida entre tots dos ports; accelerar l’enllaç entre l’AP-7 i l’A2; reconduir a solucions raonables el despropòsit de duplicar autovies i autopistes.

Un exemple de miopia a l’hora de posar les infraestructures al servei del desenvolupament del territori és la manca de reconeixement explícit i pressupostari de l’Estat respecte del Corredor Mediterrani. La xarxa viària, portuària i aeroportuària del corredor s’ha d’abordar i dinamitzar amb visió estratègica de conjunt. Entre Tarragona i València hi ha nombrosos exemples de vies úniques, trams compartits amb serveis de Rodalies, i cal resoldre la N-340 per la inseguretat que genera l’elevat transit pesat.

En el context actual de limitacions inversores, al Col·legi d’Enginyers de Camins, en col·laboració amb el Col·legi d’Economistes de Catalunya, hem desenvolupat metodologia per aplicar models d’avaluació d’infraestructures que permeten prioritzar i donar resposta a l’eficiència, eficàcia i transparència que la societat exigeix. Disposem de professionals ben formats al servei de la societat. Molts d’ells treballen per a organismes internacionals avaluant projectes arreu del món. El Col·legi d’Enginyers de Camins demana que les administracions apliquin models d’avaluació d’infraestructures com es fa als països més democràtics i avançats, que permetin reduir l’arbitrarietat en les decisions polítiques i faciliti processos de participació i deliberació pública amb coneixement de causa.

Ens cal una nova visió de les infraestructures, moderna, al servei de les persones i de l’economia del país, d’acord amb un model de governança més avançat.

Artícle íntegre del que s’ha publicat el 04/11/2015 al Especial Infraestructures de El Periódico

Escriu un comentari

3 + 4 =