Jaume Peraire

Entrevistes

Entrevista a Jaume Peraire, director del Departament d’Aeronàutica i Astronàutica del MIT

Les seves àrees d’interès són l’aerodinàmica, la mecànica computacional, i el disseny de nous materials en enginyeria. Peraire i el seu equip treballen per aconseguir sistemes de transport aeroespacials més eficients i menys contaminants gràcies als seus simuladors virtuals. És enginyer de Camins per la UPC de Barcelona i PhDper la Universitat de Wales (UK). El passat mes de maig el Col·legi el va distingir amb la Medalla Ildefons Cerdà 2015.

Avions de passatgers sense pilots. Per quan?
La tecnologia per fer volar avions sense pilots ja existeix. En aquest moment és més un problema de certificació i de regulació. Per a les companyies aèries, però, aquesta tampoc no és una qüestió prioritària, perquè portar dos pilots en un avió que transporta 200 o 300 passatgers no representa ara per ara un gran problema.

I el fet de volar més ràpid?
Des d’un punt de vista energètic i econòmic no té sentit que els avions de transport siguin més ràpids del que són ara, però sí que siguin menys contaminants i més eficients. Jo crec que més aviat seran avions petits per a l’ús privat.

Com?
Al MIT hem dissenyat avions que en un futur podrien arribar a estalviar fins al 70% del combustible: amb motors integrats en el fusellatge per optimitzar el flux d’aire i materials molt més lleugers i resistents. Els fabricants de motors volen fer motors que funcionin amb avions diferents, i els fabricants d’avions volen poder fer servir diferents motors per a un mateix avió. En canvi, com dic, si dissenyéssim conjuntament el motor i l’avió tot plegat seria millor.

És un sector molt conservador, oi?
Sí, perquè el risc és molt elevat. L’aspecte dels avions de transport ha canviat molt poc en els últims anys. És veritat que ara els motors i l’aerodinàmica són millors, però la forma és molt semblant: un fusellatge cilíndric, ales, cua i motors, aquests últims, quasi sempre, sota les ales. A vegades és difícil distingir un Boeing d’un Airbus, i tots són molt semblants, en gran o petit, al Boeing 707 que es va dissenyar fa més de 60 anys.

Com intenteu canviar aquesta tendència des del MIT?
Treballant amb les tecnologies o línies d’investigació que creiem que són crítiques per al futur de l’aeronàutica i l’espai: nous motors i materials, combustibles alternatius no derivats del petroli, sistemes de tràfic i control aeri, sistemes autònoms i satèl·lits per al desenvolupament i explotació de l’espai. Més en concret, per exemple, fins ara la manera més directa d’avaluar un disseny era construir un prototipus i fer assaigs en túnels de vent per veure com funcionava. Avui en dia, en canvi, ja som capaços de simular de manera virtual el comportament abans de construir cap model, encara amb limitacions però amb resultats altament satisfactoris moltes vegades.

Treballeu per a la NASA i la Força Aèria Americana. Què és el que us demanen?
La NASA i la Força Aèria Americana financen més de la meitat de la recerca que fem al departament. Amb ells tenim molts projectes i molt diversos. Jo, per exemple, vaig desenvolupar per a la NASA mètodes per simular a l’ordinador el procés de reentrada a l’atmosfera des de l’espai. Un moment molt delicat, tant per la velocitat com per la temperatura a què arriba la nau com a conseqüència de la fricció. Els meus mètodes eren capaços de calcular les forces aerodinàmiques i l’escalfament tèrmic per a aquestes situacions, en les quals els experiments són molt difícils. Per a la Força Aèria Americana hem estudiat fins i tot ratpenats.

Per què?
Resulta que els ratpenats són criatures que tenen una gran agilitat i poden volar en llocs molt reduïts sense xocar els uns amb els altres. Per aquest motiu hi ha interès a entendre l’aerodinàmica per veure si algun dia som capaços de construir vehicles amb les mateixes qualitats.

També us visiten inversors privats.
Sí, i cada vegada més. Volen innovació. Convertir la recerca que fem al MIT en productes i processos que siguin millors i més eficients, com satèl·lits amb més ample de banda, per exemple, i més petits.

Els small satellites.
En poder fer els satèl·lits més petits, el cost és més baix i és possible llançar-ne més a l’espai. Des del primer –l’Sputnik, el 1957–, actualment n’hi ha uns 1.500 en actiu, la meitat dels quals enviats pels Estats Units. I cada vegada en necessitarem més: per comunicar-nos, per temps, per exploració, per prendre mesures de l’atmosfera o de la superfície de la Terra, etc.

Un somni per al futur en el sector?
M’agradaria contribuir al desenvolupamentd’un sistema de transport aeri més segur, eficient i compromès amb el medi ambient.  Però el meu somni de veritat es colonitzar altres planetes. M’agradaria poder veure colònies de ser humans a la Lluna i a Mart.

De què creus que sentirem més a parlar?
El tràfic aeri augmentarà a curt termini. Veurem cada vegada més avions autònoms que s’utilitzaran per a multitud d’aplicacions. Veurem noves tecnologies amb materials i propulsió –EADS ja ha fet un avió elèctric que acaba de creuar el canal de la Mànega. Crec i espero que sentirem a parlar molt de l’espai i d’exploració. Espero que companyies com SpaceX i l’Elon Musk tinguin molt d’èxit.

Vius a l’estranger des del 1983, quan vas acabar la carrera d’enginyer de Camins. Aleshores no ho era tan habitual marxar, com és que vas decidir fer-ho?
Quan era estudiant vaig sentir unes presentacions d’uns professors de la universitat de Gal·les a l’escola de Camins i vaig pensar que m’agradaria treballar amb ells. Vaig demanar una beca al Ministeri i me la van donar.

Et planteges tornar?
Sempre he mantingut el contacte amb Catalunya. Fins fa poc he estat vinculat a la UPC com a professor associat i he fet projectes amb CASA/Airbus i amb altres empreses d’aquí. Potser algun dia tornaré.

Creus, com enginyer de Camins, que la nostra professió pot tenir cabuda en el món de l’enginyeria aeronàutica? En quins àmbits?
Sí, és clar. En el fons una enginyeria és una enginyeria, i la de Camins, a més, ens ensenya a pensar de forma multidisciplinària. Jo he anat de l’enginyeria de Camins a l’aeronàutica. Tot és possible si ho vols fer.

Què ha de fer un enginyer de Camins per treballar en temes d’enginyeria aeronàutica o aeroespacial?
Voler-ho fer.

Escriu un comentari

3 + 5 =