OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Gestió d'infraestructures, Sector

Sobre la cultura de la gestió de la conservació

Ha tornat amb força el debat sobre el manteniment de les infraestructures, reactivat per l’augment del nombre de sinistres a la carretera. Cal que es concretin exigències legals en aquest àmbit.

El debat sobre el manteniment i la conservació de les infraestructures ha tornat amb força. Una de les raons d’aquesta renovada actualitat és, probablement, la inflexió que s’ha produït en el descens continuat de l’accidentalitat a les carreteres, ja que el nombre de sinistres ha tornat a créixer, i tot sembla apuntar a l’estabilització d’aquesta tendència.

El fet és que l’anàlisi de les dades de sinistralitat ha posat de relleu un cop més la relació directa entre accidentalitat i estat de les carreteres. Això explica que un percentatge substancial dels accidents es registri a les vies secundàries, que estan, en general, menys ateses per les administracions. Tot i que durant molt de temps s’ha observat prioritàriament que les incidències d’accidentalitat més greus es concentraven en els trams identificats com a punts negres, la creixent sofisticació i la major ambició de les polítiques de seguretat viària tendeixen a ampliar el focus de l’atenció. Ja no es tracta tan sols d’uns punts negres concrets, sinó del conjunt de la trama de carreteres secundàries, que presenten unes deficiències serioses de manteniment, circumstància que unes traces generalment antiquades i perilloses agreugen.

Opinió pública
El debat s’ha revifat també perquè l’opinió pública està molt sensibilitzada davant l’evidència d’una assignació discutible dels recursos dedicats a l’obra pública durant els anys de bonança econòmica. En aquest sentit, és significatiu que una tendència semblant s’hagi manifestat en altres àmbits de les infraestructures com les xarxes ferroviàries o la d’aeroports i en el deteriorament del parc d’habitatges a les ciutats. Fins ara, l’èmfasi s’ha posat més en la construcció nova que en la gestió i posada al dia dels actius existents. En aquests casos, les conseqüències no s’han traduït tant en l’increment d’accidents com en la caiguda de l’eficiència del sistema, sobretot en termes de rendibilitat social: retards, malbaratament, duplicació de recursos públics… Que la inversió pública hagi menystingut sistemàticament la conservació respon probablement a l’absència d’una autèntica cultura conservacionista, un fenomen que afecta tant l’àmbit públic com el privat, però que, òbviament, ha tingut unes conseqüències més severes en el primer.

En el camp de les concessions s’ha avançat moltíssim en la consolidació d’aquesta cultura: és la conseqüència inevitable de la necessitat econòmica, perquè només amb una conservació ben gestionada serà possible la viabilitat d’una concessió. En aquest àmbit —el de les concessions— és normal tenir en compte conceptes com el del cicle de vida —corrents en tots els països desenvolupats— en referència a grans equipaments i material de transport, per exemple. Però és una assignatura pendent en el camp de les inversions pressupostàries convencionals, les quals, per urgències de caràcter polític, han tendit a concentrarse exageradament en la nova construcció en detriment de la conservació.

És imprescindible fer un esforç seriós per donar a la cultura de la conservació, el manteniment i la rehabilitació la rellevància que té en els països desenvolupats del nostre entorn. No és fàcil, però, que aquests propòsits avancin si no hi ha un estímul polític real. Així doncs, sembla arribat el moment en què, en la línia del que s’ha fet per promoure la rehabilitació d’habitatges, es concreti algun tipus d’exigència legal que fixi els requeriments per a la conservació d’infraestructures.

Escriu un comentari