Editorial del degà Oriol Altisench inclosa al número de febrer-març 2015 de la revista News Enginyers Xina.
En la història, no hi ha hagut cap potència mundial que hagi consolidat la seva hegemonia sense una ingent inversió en infraestructures. Això s’evidencia en el cas de la Xina, que gràcies a la seva aposta ha desenvolupat un seguit d’infraestructures molt competitives que ha acompanyat l’alt creixement econòmic i social del país.
És obvi que els dirigents polítics xinesos aposten per un lideratge mundial amb totes les conseqüències. Han aprofitat l’obertura del model econòmic heretat per acompanyar-lo d’un creixement industrial, científic i tècnic que els permetés passar de ser una economia agrícola i manufacturera a tenir propostes pròpies i molt avançades en sectors estratègics com ara les telecomunicacions, la robòtica, la mobilitat o les infraestructures. Han sabut aprofitar l’empara d’unes fortes estructures de poder polític que han marcat a la iniciativa privada i l’han ajustat a l’interès “col·lectiu”.
Podem afirmar que el ferri proteccionisme polític, econòmic i financer que la Xina ha potenciat en aquestes passades dècades, i que encara és clau per al futur del país, ha allunyat qualsevol rastre de competència i ha afavorit el creixement de les empreses constructores xineses fins a situar-les entre les més fortes del món. Aquest procedir ha expulsat les empreses espanyoles del sector, d’altra banda també entre les més capaces del món, que han girat prudentment l’esquena al gegant asiàtic. Els directius de les grans constructores espanyoles han apuntat, a més del proteccionisme, a la inseguretat jurídica i la manca de transparència com a factors que han influït en aquest desinterès.
Avui, les grans empreses xineses de construcció ja competeixen amb les espanyoles pels grans projectes mundials. Cal destacar, però, una important diferència que afavoreix els interessos de les empreses xineses: alguns de les obres d’infraestructures més importants són dissenyades, finançades i executades pel govern. Actualment, bona part dels grans reptes de l’enginyeria civil mundial estan promoguts per la Xina i sols es poden plantejar des de la seva capacitat per implicar a tots els actors necessaris per executar-los: enginyeria, construcció, finançament, diplomàcia, etc. Qui més pot avui dibuixar propostes com la unió ferroviària entre EUA i la Xina amb alta velocitat? O el canal de Nicaragua per competir amb el de Panamà? O el desenvolupament de grans infraestructures de transport, aigua i energia a l’Àfrica?
Cal dir que les constructores xineses han fet bé els deures, han sabut utilitzar amb intel·ligència aquests avantatges per millorar els seus procediments, aprendre i convertir-se en unes competitives empreses globals. Les empreses espanyoles estan molt ben posicionades per competir sota els exigents estàndards de l’obra pública al món occidental però aquest és un avantatge temporal.
A més, cal tenir present que bona part del pastís mundial de les grans infraestructures, uns 17 bilions d’euros fins al 2020, s’invertirà en països en vies de desenvolupament (l’Índia podria acaparar més del 5% d’aquesta quantitat). En aquest context, les empreses xineses, acompanyades de la potència financera i diplomàtica del seu govern, poden esdevenir imbatibles per adjudicar-se projectes d’obra pública al tercer món. Cal afegir, a més, que l’avantatge tècnic de les nostres empreses s’anirà reduint ràpidament dia a dia.
